Oriol Bertran s'estrena a la Mostra de Creadors Emergents amb un homenatge a totes les persones que van perdre la vida per VIH durant la Barcelona preolímpica.
21 d’octubre del 1986. El Javier, morint-se degut a complicacions del VIH, somia que es retroba amb el seu germà mitjà, el Juan Carlos.
El Teatre Eòlia es consolida com un espai dedicat als nous talents. Les diferents Mostres d’Emergents, repartides durant la temporada, volen ser un aparador del que les noves fornades d’Intèrprets i Creadors volen manifestar al món. Un primer trampolí per a la visibilitat vinculat als treballs de final de carrera dels estudiants d’ESAD Eòlia.
La ciudad se define a través de sus narrativas, las cuales ‘’nos devuelven una ciudad más compleja y esquiva, pues se redefine constantemente por los textos, las historias, la memoria’’.
“A l’estiu del 2019 vaig començar el meu procés de recerca per escriure una obra de ficció sobre el VIH; ja havia intentat copsar aquest tema uns anys abans, però aleshores no tenia el coneixement per afrontar-lo amb tota la seva complexitat, tant emocional com política.
Parlar del VIH aquí a Espanya és parlar inevitablement de la Transició, de l’amnèsia col·lectiva a què es va forçar a la societat per sortir del franquisme i, sobretot, de l’oblit a què s’ha condemnat a totes aquelles persones que sortiren dels estrets marges de la narrativa oficial durant aquest període. A mesura que anava acumulant recerca sobre les vides dels diferents membres del col·lectiu LGTB+ durant aquella època, veia que també havia de parlar en profunditat de Barcelona, ciutat que va acollir, però que a la vegada també va rebutjar a moltes persones LGTB+: havia d’explorar els seus carrers, les seves històries i records, molts d’aquests reorganitzats, polits o fins i tot esmicolats de la mateixa manera que la memòria col·lectiva a Espanya ho va ser, tot en nom d’un progrés que, malauradament, va deixar els menys afortunats enrere.
Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics del 92 al 1986, mentre l’epidèmia del VIH s’escampava pels carrers de la ciutat, i l’estratègia comuna en aquells moments va ser el silenci, convertint el rècord de les víctimes en quelcom privat, aliè a la narrativa oficial de les institucions d’aquella època. Aquesta obra és un homenatge a totes les persones que van perdre la vida a causa del VIH, a les que viuen amb ell avui en dia, i a les que van alçar la veu quan encara era tabú; al col·lectiu LGTB+, als que ja no hi són, als que van sobreviure a aquells temps, els que sobreviuen als actuals (perquè com diu l’autor Rubén Serrano amb el títol del seu nou llibre, ”No estamos tan bien”, i els que encara han de venir.
Oriol Bertran
