Una historiadora i una arxivera protagonitzen aquesta història que busca compartir amb el públic una recerca real per a plantejar un debat de memòria i de reparació dels crims del franquisme, en un cas on les seves protagonistes encara són vives i encara esperen justícia.
"Les traces del silenci" és una obra que hibrida teatre de la memòria i teatre documental a partir d’una investigació relacionada amb la riuada de 1962 i una de les seves conseqüències més silenciades: el tràfic d’infants.
La riuada del Vallès de 1962
Entre les mil víctimes, entre morts i desapareguts, que va deixar la coneguda com la riuada del Vallès al seu pas al setembre de 1962, s’hi comptaven nens i nenes dels què mai varen trobar-se’n els cossos. Malgrat que amb prou feines hi ha proves materials d’aquests fets, tot apunta a que darrera d’aquestes desaparicions no sempre hi havia la mà de la fúria de l’aigua, sinó la d’un mecanisme governatiu corrupte que va aprofitar la tragèdia per a repartir infants en adopció a famílies adeptes al règim franquista, sense molestar-se en comprovar si aquestes nenes i nens eren realment orfes o si tenien familiars que haguessin sobreviscut a les inundacions. Sovint es tractava d’infants de famílies humils, emigrades a Catalunya des de regions més pobres de l’Estat amb l’esperança d’un futur millor, i que varen perdre-ho tot en una sola nit.
El que sí es troba a diferents arxius són desenes de cartes, dirigides als alcaldes dels ajuntaments de les poblacions afectades, així com al governador civil de Barcelona, enviades des de molts punts tant de la geografia espanyola com de l’estranger, sol·licitant nens i nenes en adopció.
Amb aquest projecte, doncs, es vol aportar un granet de sorra a la tasca de memòria que considerem imprescindible dur a terme encara ara per destapar i intentar reparar els crims del franquisme, més en un cas on moltes de les víctimes, probablement, encara siguin vives i on hi ha familiars buscant també, quasi seixanta anys després, als seus infants desapareguts.
