CLUB VENUS

A través de la meva germana, vaig descobrir que entrar a llocs abandonats era una pràctica habitual i que es diu fer Urbex. Un dia, amb uns amics, ens vam trobar en un prostíbul, feia molta impressió perquè no feia gaire que estava buit, l’espai mantenia la seva forma. Hi vam veure moltíssimes coses, entre elles, i la més important, una llibreta personal d’una noia romanesa, plena de dibuixos, de graffiti, de gargots per practicar el castellà, i sobretot, de poesia. Es tracta d’uns textos que parlen d’un amor passat, un amor que li serveix per escapar de la realitat, a més, tot el que escriu ho vol enviar al món sencer, hi diu “escric tot això perquè tothom sàpiga quan et vaig arribar a estimar”.

Aquest afany de voler explicar com se sentia, que el seu amor arribi al món és el detonant perquè em comenci a plantejar escriure la història d’aquesta noia, com si li fes justícia poètica. A partir dels textos, dels poemes i de la història que ja moltes altres noies han explicat al món, intentem entendre la mentalitat de la protagonista i lliurement, uns possibles personatges, unes probables situacions i conflictes, i un destí que mai sabrem. Veiem l’obra com una oportunitat per fer visible la situació d’algunes prostitutes que viuen aquí, la labor social de les organitzacions que les escolten, i reflexionar sobre què fer perquè la situació de moltes dones deixi de ser injusta.

Així vull donar les gràcies a totes les persones quef han col·laborat al treball de documentació que requeria l’obra, i a les que han llegit i opinat sobre el text per ajudar-me a millorar-lo. Gràcies a l’associació Prostitutas indignadas i a Genera. I gràcies a l’equip d’actors, a la Maria, al meu cosí Andreu, a la meva mare Gisela, i a la meva germana Gina per descobrir-me l’Urbex.

David Borotau