Atrapades com cada dia en el mateix bar, tres noies comparteixen els desitjos frustrats que les travessen. Tot i l’entesa i la compassió que acaba apareixent entre elles per primera vegada després d’haver-se compartit els seus anhels, no són capaces de sortir del cercle desidiós al qual es veuen evocades. La frustració ha esdevingut la seva rutina i, per mirar d’apaivagar-la, beuen i es lamenten en va. Com sortir d’això? Feta en clau híbrida, la peça pretén ser en el fons una oda irònica i poètica als petits moments que ens passen per davant, però que no sempre estem obertes i disponibles per copsar.

Tal com deia Byung-Chul Han vivim en la “societat de l’optimisme”, una societat que no fa altra cosa que fer-nos creure que l’esforç i l’ambició ens duran a l’èxit i la conquesta de la felicitat. Davant del fracàs d’aquesta expectativa apareix la desídia, una passió que s’ha acomodat en el temps i que pren forma d’insatisfacció crònica. Aquesta sensació enquistada ens manté estancades en aquelles coses que no podem complir i fa que el desig es difumini i es dilueixi de tal manera que ens acabem conformant i amollant al nostre context que avui habitem per inèrcia.

Tornar a desitjar de veritat davant d’un món sobre estimulant que ens ho posa tan difícil és una lluita del dia a dia. Sovint aquesta pulsió adormida del desig és més a tocar del que pensem, però la conformitat ens cega de veure’l. Que torni a florir potser passi per poder-lo expressar, per petit que sigui, a tot aquell que es trobi al nostre voltant.