el mestre i el mar

Qui oblida la història, està condemnat a repetir-la. Així ho adverteix el memorial a l'entrada del camp de concentració nazi d'Auschwitz. A Espanya, centenars de fosses encara no han estat exhumades. Milers d'històries doloroses continuen silenciades, sense possibilitat de ser reparades. La generació que va viure allò està a punt de desaparèixer del tot.

Conec la història del mestre Antoni Benaiges des que en Sergi Bernal, un col·lega del barri, viatgés a La Pedraja (Burgos) per documentar fotogràficament l'exhumació d'una fossa comuna de la Guerra Civil. Era l'any 2010 i, un temps després, va fer una exposició fotogràfica arrassabadora que ha voltat durant anys per arreu obtenint grans reconeixements. Per tot el que s'hi mostrava i, sobretot, per una particular història que s'hi descobria; la d'un jove mestre català que l'any 1934 va arribar a un poblet rural de la província de Burgos, duent-los aires de lliure pensament. Durant anys vaig estar donant voltes a escriure'n una obra de teatre de ficció fins que, finalment, l'any 2020 vaig decidir-me i el projecte d"El mestre i el mar" va guanyar una de les Beques Carme Montoriol de Dramatúrgia. Un cop acabat el text, vaig decidir-me a tirar endavant la seva posada en escena. Però les casualitats formen part de la vida (com que en Sergi es topés amb la història del mestre). I fa un parell de temporades, el TNC estrenava un espectacle documental d'objectes, al voltant d'Antoni Benaiges. Però no acaben aquí, les casualitats; tot just fa uns mesos que acabava d'estrenar-se'n també una pel·lícula.

Decidida a què el meu projecte no morís en un calaix, vaig decidir compartir-lo amb la companyia Mar Vivir que l'han acollit amb tot l'entusiasme, l'amor i el compromís del món. I avui, soc molt feliç d'aportar un granet de sorra més a la reparació de la nostra (mala) memòria històrica, amb un equip meravellós, decidit a no deixar-la caure en l'oblit, com tant de dolor i silenci enterrat a les cunetes del nostre país.

Eu Manzanares