Grønland

L'amor és aquesta cosa difícil d'explicar. Aquesta cosa sense normes establertes, sense frens, sense un manual d'instruccions. És una cosa sense límits, impredictible. Però també és el soroll de la pluja. La calma dins la mateixa tempesta.

És allò que no s'ensenya perquè no se sap gairebé res.

Però és present en nosaltres. En totes les decisions que prenem, en les coses que fem. En les persones que ens envolten. D'alguna manera, sempre és amb nosaltres de les formes més subtils.

Aprendre a estimar és, per sort o per desgràcia, una d'aquelles coses que cada ésser humà ha de viure sí o sí: una d'aquelles assignatures que no es poden convalidar. I GRØNLAND ha sigut per a mi una d'aquestes lliçons de la vida que no podia passar per alt.

GRØNLAND neix, potser, del moment en què vaig entendre que jo no sabia estimar. Que la meva manera d'estimar no només havia condicionat els meus vincles, sinó també la manera d'entendre el meu voltant. Jo no creia en l'amor: creia en la dependència emocional, en l'entrega total, en el servei a l'altre. Creia en ser un salvavides com a únic sentit de la meva existència. El sacrifici.

És una d'aquestes situacions que des de dins (i, a vegades, des de fora) es permeten perquè sempre s'ha dit el mateix: l'amor fa mal. I és cert. L'amor fa mal. Però no fa mal perquè estimar signifiqui dependre eternament, o perquè hagi de donar sentit a la vida.

L'amor fa mal perquè l'amor i el dol són dues cares d'una mateixa moneda. Estimar vol dir trobar a faltar. Estimar vol dir entendre, però no sempre. Estimar vol dir tenir converses incòmodes i silencis de pau. També significa discutir. I ballar.

Estimar fa mal perquè les persones som complexes, líquides. A vegades, dissonants.

I, tot i això, l'amor ens omple prou per seguir buscant aquella connexió única i irrepetible. Perquè tot el que ens queda al final del dia són les connexions que tenim.

A Groenlàndia, tot hauria sigut més fàcil. En el nostre paradís inventat no existeix el dol. Només una casa i un camp de flors. I sempre és primavera. No hi hauria discussions, ni converses incòmodes, ni silencis. Però no aprendríem a estimar-nos del tot. Sempre ens faltaria entendre'ns quan sembla impossible.

Potser no tindrem mai aquesta Groenlàndia. Potser no necessitem una Groenlàndia per estimar. Potser, després de tot, només ens queda escollir l'amor.

Escollir l'amor, i la pèrdua. La bondat. I el dol.

I, un altre cop, l'amor.