Un concert MondayMonday íntim i poètic
Albert Mora (“Els Jocs Florals de Canprosa”, “Scaramouche”, “Ruddigore”) ens ofereix un nou #MONDAYMONDAY íntim i poètic: “Les meves cançons no són meves perquè voldria que fossin com aquestes cançons senzilles i anònimes, que passen de boca a orella, de l’orella al cor, de mare a filla; una d’aquestes cançons sempre a punt d’oblidar-se, sempre a punt de rebrotar, amb arrels que s’enfonsen en el misteri del temps i llavors que floten en l’aire carregat de promeses.”
Els concerts #MondayMonday neixen el 2016 amb la voluntat de “segrestar” cantants de les escenografies dels musicals i apropar-los al públic. Escenari i platea esdevenen un únic espai per oferir-nos moments íntims, riures conjunts i grans dosis de complicitat. Aquesta temporada 2019/2020 hi veurem actuar Anna Legares i Clara Solé (“Broadway Babies”), Albert Mora (“Les meves cançons no són meves”) i Mercè Martínez (“Cantar al desamor”).
LES MEVES CANÇONS NO SÓN MEVES
Les meves cançons no són meves.
Les he escrit jo i han nascut a través meu,
però no són meves, de la mateixa manera
que els fills no són dels pares.
No són meves perquè molt abans que jo,
ja les cantava el vent
entre les fulles dels arbres,
les cantava el mar contra les roques
i el rierol, content, baixant al seu encontre.
No són meves perquè ja les cantaven els grecs,
els ibers, els romans;
les portaven d’aquí cap allà els trobadors
i les deixaven a les places;
les ofrenaven els enamorats
sota la llum de la lluna,
o sota els balcons,
o sota el dosser…
Les entonaven les mares als seus fills
en el bressol o a collibè;
ressonaven en els monestirs
i, en l’eco de les muntanyes,
els pastors les interpretaven per les cabres
i els pagesos, per les patates.
Les meves cançons no són meves
perquè voldria que fossin
com aquelles cançons populars sense autor.
Perquè més que la vanitat
de veure el meu nom en un paper,
m’agradaria, algun cop,
sentir-les taral·lejar
per un vianant distret
o que li fessin companyia
a un desconegut
mentre feineja.
Les meves cançons no són meves simplement
perquè són somnis d’un altre temps
que han brotat en el meu pit
per donar fruits nous;
perquè les va portar el vent,
el temps i l’atzar,
i jo només sóc la terra
on han volgut niar.
Unes s’hi van trobar bé,
jo les he sabut cuidar…
I quantes se n’hauran perdut!
No són totes, ni les millors.
Són… les que són.
Prescindibles, perquè el temps les ha d’esborrar
com el mar desgasta la roca i la transforma en sorra
o com el vent escombra i aplana la muntanya.
Però necessàries, que si no està bé ignorar als altres,
és terrible no escoltar la pròpia veu.
I les meves cançons no són meves perquè
un bon grapat les hi vaig robar a la primavera
i un altre bon grapat les vaig pescar dalt d’una barca…
fins i tot, una
dalt de la lluna.
Una en concret, recordo, la vaig trobar dormint
sota una fulla de parra una tarda d’estiu;
una altra, se la va oblidar la rosada
sobre la punta d’un bri d’herba.
Fins i tot una, que era una estrella fugaç,
vaig aconseguir atrapar-la amb un caça-papallones.
Però ni tan sols aquella va ser meva…
Perquè les meves cançons no són meves.
Perquè no puc ni vull tenir-les.
Perquè tenir, de fet, tinc ben poc.
Vaig venir amb una mà al davant i l’altre al darrere
com vosaltres, com tothom…
i així me’n vull tornar:
lleuger d’equipatge,
carregat de somnis,
ple de res
i buit de tot.
I quan ja ni això em quedi,
quan la mort em despulli del que resti,
no en vull saber res, jo, del cel!
Jo només vull ser
una cançó
en els llavis d’una noia.
Perdurar en una d’aquestes cançons
senzilles i anònimes
que passen de boca a orella,
de l’orella al cor,
de mare a filla;
una d’aquestes cançons
sempre a punt d’oblidar-se,
sempre a punt de rebrotar,
amb arrels que s’enfonsen en el misteri del temps
i llavors que floten en l’aire carregat de promeses.
Això seré jo: una cançó
de boca en boca
viatjant en el temps
com el polen en l’aire.
No són meves, doncs, les meves cançons,
perquè aspiren a ser vostres.
I vostres seran
o de l’oblit.
ALBERT MORA
