#Millennial Revolution

Els filòsofs Mark Fisher i Franco "Bifo" Berardi parlen de la cancel·lació del futur que viu la nostra generació; de com el futur es converteix en passat i es genera una sensació de buit derivada de la creença que no hi ha futur possible. Qualsevol temptativa de futur passa ràpidament a convertir-se en un intent fallit, en una frustració derivada d'una promesa de canvi que no s'arriba a complir.

La nostra generació, la generació millennial, ha viscut diversos successos històrics prometien un canvi que no s'ha consolidat: des del 15M fins a l'1 d'octubre, la crisi econòmica del 2008, la pandèmia de la Covid-19 o la recent invasió d'Ucraïna. Sembla que els millennials vivim en un estat d'alerta constant que ens situa a l'avantsala del canvi, a l'espera de la fi immediata d'alguna cosa; la frustració s'esdevé quan ens adonem que el canvi no arriba mai i que, passem per les crisis que passem, tot continuarà igual. I és que, com deia Mark Fisher, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.

Davant d'aquesta frustració només ens resta la romantització del passat, la romantització de la violència i de la icona revolucionària. Perquè ens adonem que som passius, que la nostra acció no és capaç de generar cap futur millor. És aleshores quan recorrem a les imatges, en tant que fòssils d'una mena de revolució no acomplerta, i establim una fantasmagoria visual entre el pes del passat històric, el nostre present cada cop més mediatitzat per la imatge i la sensació de no futur. Els nexes entre les imatges d'aquests tres temps és el que ens proposa una mena d'iconografia de la revolució frustrada, iconografia que serveix com a contenidor estètic del nostre espectacle.

I enmig de tota aquesta fantasmagoria de l'acció no acomplerta, encara ens ressonen alguns discursos, veus distants que constaten la falsa promesa d'un futur millor. La nostra iconografia s'acompanya de fantasmes, de presències espectrals que afloren en l'aura benjaminiana de la imatge. Són, paradoxalment, manifestacions properes d'una llunyania; constatacions d'un passat que encara podrien tenir una validesa en el nostre present. La imatge, l'obra d'art, ens parla, i ho fa a través d'aquests fantasmes. El que el nostre espectacle pretén és amplificar la veu d'aquests espectres, emmarcar el seu discurs fins a fer-lo entrar en contradicció.

I és a través d'aquest esclat del discurs que Delacroix, Géricault, Maiakovski, Marx, Lenin, Tolstói o el mateix Che Guevara es converteixen en icones, en imatges mortes buides de contingut, en una mena de purga de la inacció derivada de la crònica distanciada mitjançant l'obra artística que separa l'acció directa del revolucionari de la contemplació i el relat de l'artista/filòsof. Perquè ells potser estaven, com nosaltres, immersos en la dicotomia entre l'acció absurda i la distància contemplativa, conscients que l'únic que perviurà en un futur serà la imatge, el símbol, la icona: l'obra d'art.