Déjà vu

No és habitual escriure un espectacle de pallassos, còmics o excèntrics. Sí que ho és escriure números, entrades, gags, escenes. Tradicionalment, els pallassos han format part d’espectacles de circ o de varietés, on el fil narratiu no sol ser important, i sí que ho són els personatges i les possibles entrades.

Menys habituals són els espectacles de pallasses. És cert que n’hi ha, i molt bones, però costa trobar un espectacle amb una troupe de dones pallasses, maquillades, disposades a fer riure, posant-se en ridícul. Per sort, l’humor cada cop té menys fronteres de gènere, i és més fàcil apostar per dones i pallasses.

Déjà Vu és un regal que ens hem fet mútuament les actrius, els meus ajudants i col·laboradors, i un servidor.

Imagineu el circ de Clowns, de Fellini, plantat a una plaça. El veiem des de les golfes desordenades d’una casa on viuen les filles multiplicades de La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca. Totes elles malgasten la seva vida recloses, mentre el temps va esquerdant les múltiples capes de maquillatge que recorden a la pobra Baby Jane de What Ever Happened to Baby Jane?. Un dia, però, reben un regal: una criatura.

Després de buscar l’instint maternal enmig de tant síndrome de diògenes, aquestes deu pertorbades s’inventen una fantasia: una nova família per a la criatura, com a Trois hommes et un couffin. Una nena que és un personatge clau, absent i invisible, i que creixerà al voltant d’aquesta família com ho va fer el Truman de The Truman Show.

Les deu mares, o pares, o tietes, o el que siguin, esclaves de la criatura, com Les criades de Jean Genet, juguen, i creen un petit microcosmos fantàstic, ple d’enganys i autoenganys, amb normes poc convencionals, com ho fa la família de Canino de Yorgos Lanthimos, que presagien un desenllaç tan dur com la vida mateixa.

Un univers decadent de sang i mel, al so de trompetes i metalls de música balcànica, amb uns personatges ridículs, absurds, i alhora, foscos i plens de dolor, que ens faran riure per desgraciats, com feien els d’Emir Kusturika a Underground. Perquè veure el dolor aliè alleugereix el nostre propi dolor.

Però si rasquem en l’absurditat d’aquest univers inventat, divertit i fosc alhora, trobarem capes i capes de profunditat, que parlen de la dictadura, dels nens robats, de l’abandó, dels embarassos no consentits i de les morts perinatals.

Déjà Vu és una constel·lació de fantasmes que lamentablement, no conec ni he conegut, però han conviscut amb mi durant la meva existència. Espontàniament han aparegut en aquest akelarre grotesc i post-dramàtic, tot plegat, per retre homenatge a totes aquelles mares, que en un moment de la seva vida, conscient o inconscientment, han perdut el seu nadó. Martí Torras Mayneris