Democrazy

PER SORT NO SOM HISTORIADORS.
La pregunta que més ens han fet des que vam iniciar aquest procés ha sigut: Per què la Transició?

Al principi no teníem gaire clar què respondre. Però amb el temps hem descobert dues coses. La primera, el perquè. Senzillament perquè no l'enteníem. I la segona, per què no l'enteníem.

La Transició era un repte d'abordatge molt més gran que la guerra o el franquisme. I ho era perquè la falta d'un discurs crític i alternatiu la convertia per a nosaltres en un període completament incoherent.

Amb la guerra hi ha discursos oposats: "la república era un caos, i el cop d'estat, inevitable" versus "els feixistes van atemptar contra la legitimitat democràtica". Sobre la Transició no hi ha aquest discurs alternatiu. Si més no, aquest discurs no s'ha teoritzat, ni popularitzat.

Com podem considerar-la un període pacífic si comença amb un atemptat terrorista (el d'ETA a Carrero Blanco) i acaba amb un intent de cop d'estat (el 23-F)? Com ha de ser un període exemplar amb la gent que va deixar endarrere la Llei d'Amnistia, o els gairebé 800 morts durant tot el procés?

Però, per sort, nosaltres no som historiadors, i quan la documentació, les estadístiques o la manipulació dels marcs teòrics ens devoraven, sabíem on anar a buscar. Ens vam aferrar a allò que ens és fàcil de comprendre perquè és el nostre ofici: el factor humà. I vam entendre que els llibres d'història no expliquen l'ambició de legitimitat de Suárez, que Carrero estava davant el seu últim tren, que Albertí o Dolores Ibadurri volien morir a casa. Que la por fa olor, i que el silenci té textures. I això no es troba en els llibres d'Història de batxillerat.