Vinc a fer un exorcisme, un homenatge, un pas. A tancar el parèntesi que la mort ha obert. Se m’acaba el temps per viatjar de la mort a la vida. I m’he agafat a una boia que us pot desorientar: vull parlar-vos de Bernard-Marie Koltès, el dramaturg francès. Mentre mon germà emmalaltia a passos de gegant, jo em resguardava en un llibre: Lettres. François, el germà de Koltès, hi va recopilar cartes que el dramaturg havia escrit en vida.
El meu germà, Bernard és un homenatge poètic multidisciplinar, visual i auditiu, cap a la figura del dramaturg Bernard-Marie Koltès, mort prematurament víctima de la SIDA el 1989, just quan es convertia en referent de la dramatúrgia europea.
Però també vol ser un cant d’amor al meu germà.
A tots els germans.
A les mares, cuidadores i amics.
A les que han acompanyat algú fins al final.
Un viatge al més enllà que ens aporta llum aquí.
No vaig llegir cap pàgina seguida, aquelles setmanes a l’hospital, només paraules soltes, en francès. O la primera carta en bucle, peut-être. Bernard tenia 8 anys. És absurd. Però aquí estem. Us vull explicar la història d’uns germans que van perdre uns altres germans. I el que va passar, molt abans.
La crítica ha dit
Un espectáculo extremadamente cuidado en todos sus aspectos. Villamor, Giraut y Ferri no saben -o eso parece si se contemplan los dos únicos espectáculos que han montado- lo que son los titubeos de los inicios. Por supuesto, Villamor ha acumulado experiencia junto a Jordi Prat i Coll; Giraut tiene su carrera como actriz y poeta premiada. Ferri lo mismo, como artista audiovisual y escenógrafo. Pero siempre hay un salto hacia la incógnita cuando sólo cuentas con tu autonomía y propio talento para levantar un espectáculo. Disiparon dudas con La segona millor y ahora confirman que aquí hay un equipo más que sólido con El meu germà Bernard. Esas funciones que obligan a tener el Teatre Eòlia en el radar de los estrenos.
