Vinc a fer un exorcisme, un homenatge, un pas. A tancar el parèntesi que la mort ha obert. Se m’acaba el temps per viatjar de la mort a la vida. I m’he agafat a una boia que us pot desorientar: vull parlar-vos de Bernard-Marie Koltès, el dramaturg francès. Mentre mon germà emmalaltia a passos de gegant, jo em resguardava en un llibre: Lettres. François, el germà de Koltès, hi va recopilar cartes que el dramaturg havia escrit en vida.
El meu germà, Bernard és un homenatge poètic multidisciplinar, visual i auditiu, cap a la figura del dramaturg Bernard-Marie Koltès, mort prematurament víctima de la SIDA el 1989, just quan es convertia en referent de la dramatúrgia europea.
Però també vol ser un cant d’amor al meu germà.
A tots els germans.
A les mares, cuidadores i amics.
A les que han acompanyat algú fins al final.
Un viatge al més enllà que ens aporta llum aquí.
No vaig llegir cap pàgina seguida, aquelles setmanes a l’hospital, només paraules soltes, en francès. O la primera carta en bucle, peut-être. Bernard tenia 8 anys. És absurd. Però aquí estem. Us vull explicar la història d’uns germans que van perdre uns altres germans. I el que va passar, molt abans.