la tardor no arriba mai

Fa vint anys vivia en un carreró del call de Barcelona, i davant de casa una pintada a la paret em removia l'ànima cada dia: "A tu a quanta família t'han de matar per convertir-te en terrorista?". En aquella època vaig llegir per primera vegada Els justos, d'Albert Camus, que em va deixar impresa a la consciència una altra pregunta: fins i tot en l'ús de la violència com a forma de lluita hi ha límits?

Aquestes dues preguntes me'n van generar més: què ha de passar perquè un grup d'activistes decideixi fer servir la violència? Es pot legitimar aquesta decisió? Serveix d'alguna cosa? Cal un entrenament especial?

Totes aquestes preguntes m'han acompanyat al llarg del temps en el meu desig de no quedar-me impassible davant la injustícia. Han anat mudant de forma i de contingut i m'han fet qüestionar fins on estaria disposada a arribar en la defensa d'un món més just.

Vivim en una època aterridora, però encara prou tranquil·la perquè aquestes preguntes no hagin de formar part de la quotidianitat de la majoria de les persones, però si mai cal que ens les plantegem, i no volem que ens agafin per sorpresa, ni volem cometre els errors que les nostres civilitzacions han comès abans fins a l'extenuació, sens dubte és necessari que n'hàgim parlat i que hàgim dubtat en col·lectiu. I això és el que ens permet el teatre: posar sobre la taula aquells temes que ens incomoden i reflexionar-hi de manera col·lectiva.

D'aquesta necessitat neix La tardor no arriba mai.

Quan vaig saber que dirigiria el darrer procés de creació de la formació d'aquest grup d'alumnes que componen La Bona Companyia, de seguida vaig pensar en Els justos i a fer-ne la nostra pròpia lectura i una aproximació lliure en la qual ens poguéssim preguntar coses des dels neguits del present.

I aquí és on som ara. A punt d'obrir-vos les portes perquè reflexioneu amb nosaltres... Estaríeu disposats a donar la vida per un ideal? I a prendre la vida d'algú altre?

Lali Álvarez