Jordi Casado i l'Absurda ens presenten la peça guanyadora de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2020
La història de l’Amèlia comença a un traster. Un traster de lloguer (algú s’ha adonat que apareixen trasters de lloguer per tot arreu?). Allà, ha estat acumulant tot de coses inútils durant els últims anys. El que no li feia servei, cap al traster.
L’Amèlia té una crisi existencial. Una crisi recurrent de la que no pot fugir. No sap què vol. No sap què dir. No sap on anar, i no li troba sentit a res. Una crisi absurda, i per tant, una crisi inútil (i tot allò inútil, ha d’anar cap al traster de lloguer). En mig d’un atac d’ansietat i envoltada de trastos inservibles, l’Amèlia troba una altra persona que està ocupant el seu traster. Una persona igual d’inútil que la seva crisi, que l’ajuda a trobar la seva pròpia veu. Que la guia en la seva lluita contra el pànic, i que li proporciona certeses a les que aferrar-se per poder sortir al món real.
(in)Útil neix d’una frustració compartida. La frustració de sentir-se inútil. De no saber què serveix i què no. De no trobar narració. De no trobar sentit. De sentir-nos eternament enfrontades. Però també neix de l’esperança de fer alguna cosa amb aquesta frustració. De canalitzar-la. De convertir-la en alguna altra cosa. Sabem de sobres que no som les úniques que ens sentim així. Que les (in)Útils som moltes. I volem abraçar la inutilitat que ens ha estat imposada i apropiar-nos-la. Rebentar aquesta paraula en mil bocins i tornar-la a construir sota un altre paradigma. El nostre. Un paradigma on ser inútil sigui útil.
NOTES DE LA COMPANYIA
Nosaltres volíem explicar una història. La història de l’Amèlia. No es tracta d’això? El teatre ha de tractar d’això. D’explicar. Oi? Però d’explicar què? D’explicar com? Per què? I més que per què, per a què? Aquest “per a què” és l’espina d’(in)Útil. La seva columna vertebral.
Nosaltres volíem parlar de la utilitat de les històries. De la nostra necessitat de narració. De mitologia. Volíem posar de manifest que qualsevol manera d’habitar el món s’ha de vertebrar a través d’un sistema de creences. Encara que sigui un sistema científic contrastat a nivell universal. El mite ens proporciona certeses, i les certeses són l’única cosa que ens protegeix contra el pànic.
Però hi ha una desconfiança, oi? D’això és del que ens hem adonat creant aquest espectacle. Hi ha un descrèdit. Un escepticisme cap a tota mena de certesa. Ja no ens refiem del que ens expliquen. Tot és mentida. Tot és conspiració. Manipulació. Qualsevol cosa de la que ens vulguin convèncer és un engany potencial. Anem pel món amb un pànic constant a caure en algun parany. Ja no ens creiem res. Ja no creiem en res. El nostre sistema de creences està permanentment en perill. Totes les notícies podrien ser fake news. Què ha passat? La veritat ha deixat de ser important. La narració s’ha transformat en enfrontament, i el mite s’ha convertit en una estratègia de màrqueting. Res més. La nostra capacitat d’imaginar ja només ens serveix per esperar el pitjor, i la certesa s’ha esfumat. Sense mite, no hi ha certesa, i sense certesa, només ens queda el pànic.
Nosaltres volíem parlar de la utilitat de les històries, i per això (in)Útil explica una història. La història de l’Amèlia. Però creant un espectacle al voltant de la utilitat de les històries, ens hem adonat que potser el més important de les històries és precisament la seva inutilitat. Allò que ens protegeix de la desconfiança. Del pànic.
Ah. I “útil” no vol dir “essencial”. D’això també ens n’hem adonat.
Jordi Casado i Olivas
