Què ho fa que són aquelles cançons senzilles sentides en el bressol les que més em commouen? Què ho fa que sempre vull tornar a casa, fins i tot, quan el camí ja s’ha esborrat? Què ho fa que estimi la meva terra com el nadó estima el batec de la seva mare?
I, malgrat tot, per què em comporto a casa meva com un foraster, que arriba de nit per arrencar de la terra allò que desitja? Per què tracto a la meva mare, la terra, com un objecte que es pot comprar, utilitzar i vendre? Per què trepitjo les cendres dels meus pares i robo el pa dels meus fills? Com és que tothom treballa per a entristir al món, avui dia? Que cada invent que fan els homes és per a portar la tristesa més de pressa, per cordills, per l’aire, per tot arreu; que l’home aprèn totes les llengües per a encomanar la tristor de més maneres diferents; que corre adelerat com el vent per a portar més aviat la mala nova? Que ens voldrien junyir a una màquina i fer-nos màquina, i posar-nos transmissions per nervis, i caldera per cor, i del que en dèiem esperit fer-ne un rellotge automàtic?
Quina classe de vida duc en aquesta ciutat si surt el sol, es pon, es vesteix el dia, sense que jo me n’adoni; si la nit s’omple d’estels, i no els veig; si allà d’enllà deuen florir els arbres, i no s’obre ni una flor als meus ulls?
La sopa és a punt. Tothom ja és a casa. Descalceu-vos i entreu. A taula ja s’han assegut tots els
companys: el noi del Poble Sec, en Rusiñol, en Sagarra, la Rodoreda, la Capmany… també s’ha presentat un poeta andalús, una corista del Paral·lel, un francès llunàtic i, fins i tot, un cap indi desterrat. Aquí acollim a tothom. Hem posat un ram de flors a la taula, que no només de pa viu l’home. Asseieu-vos i començarem. Mengeu a poc a poc, la digestió comença a les orelles! Que vagi de gust. Bon profit!
