A mesura que l’exèrcit republicà es retira davant de l’última embranzida de l’exèrcit franquista, comença l’exili de centenars de milers de persones. El moment més greu es produeix el gener de 1939, quan gairebé mig milió de persones van fugir a França. És així com comença, per a molts, el drama de l’exili, inhumana tragèdia col·lectiva que s’evidencia en els camps de concentració francesos com el d’Argelers.

La maternitat d’Elna (institució impulsada pels moviments socials suïssos que van aportar diners, menjar i equipaments) parla del que va ser capaç de fer una persona molt jove, Elisabeth Eidenbenz, per salvar les dones embarassades d’haver de patir el part en les pèssimes condiciones higièniques, alimentàries i de salut dels camps de refugiats francesos.

Poques vegades es pot parlar d’una forma tan directa i clara del que és un veritable cant a l’esperança. L’esperança en la humanitat i en el futur de la humanitat representat en uns nadons innocents nascuts en una circumstàncies terribles. L’esperança en la cooperació entre els homes. L’esperança en la supervivència de tothom, sense especificació de sexe, nacionalitat, raça, ideologia o religió. L’esperança en la simple bondat de la gent. O, més senzillament, l’esperança (sense adjectius).